Basílica de Santa Maria de Trastevere
Pregària celebrada el dia de la mort del papa Francesc
Lectura de la meditació d’Andrea Riccardi el ocasió de la mort del papa Francesc
Mateu 28,1-8
Quan clarejava el primer dia de la setmana —el diumenge—, Maria Magdalena i l’altra Maria anaren a veure el sepulcre.
Tot d’una hi hagué un gran terratrèmol: un àngel del Senyor va baixar del cel, feu rodolar la pedra i s’hi va asseure al damunt.
Resplendia com un llamp, i el seu vestit era blanc com la neu.
De por d’ell, els guardes es posaren a tremolar i van quedar com morts.
L’àngel digué a les dones:
«No tingueu por, vosaltres. Sé que busqueu Jesús, el crucificat. No és aquí: ha ressuscitat, tal com va dir. Veniu, mireu el lloc on havia estat posat.
Aneu corrents a dir als seus deixebles: “Ha ressuscitat d’entre els morts, i ara va davant vostre a Galilea. Allà el veureu.” Aquest és el missatge que us havia de donar.
Immediatament elles, amb por, però amb una gran alegria, se n’anaren del sepulcre i van córrer a portar l’anunci als deixebles.
Estimats germans i germanes, Avui, ben d’hora al matí del dilluns de l’àngel, en plena llum de Pasqua, ha mort el nostre papa Francesc després d’una llarga malaltia. La seva última benedicció és de Pasqua. Cada Església de l’Apocalipsi té un àngel. La mort del Papa, que ens ha acompanyat i ens ha guiat en aquests anys, des del 2013, ens espanta i el món no està en una situació fàcil. Avui més que mai cal seguir Jesús crucificat, que ha ressuscitat. En el silenci de la mort, ressonen els gestos del Papa, els últims. ¿Com no recordar les seves paraules en plena pandèmia, sol a la plaça de Sant Pere, mirant un poble abatut, dispers i malalt? A Sant Pere va dir: Ha estat un gran testimoni de l’esperança cristiana, sobretot per als més pobres, perquè s’ha de dir que aquest papa ha fet realitat l’Església dels pobres, no la de l’assistència als pobres, sinó dels pobres enmig de l’Església. El papa dels migrants contra tot mur, va denunciar des de Lampedusa i des de Lesbos la globalització de la indiferència. Francesc ha sentit que aquest és el moment de l’Església, l’única barca que pot salvar el món de deshumanitzar-se. “L’Església en sortida és la comunitat de deixebles missioners que prenen la iniciativa, que s’impliquen, que acompanyen, que donen fruit i que ho celebren. Es podrien dir moltes coses d’ell, en aquests moments en què, com les dones, ens assalta el temor pel futur, el dolor per la mort del Papa. Però aquest moment també és un moment en què l’Evangeli ens recomana ser fidels a una alegria gran: El papa Francesc viu en el seu Senyor i nosaltres, donem gràcies a Déu pels anys tan bonics que hem passat amb ell, Papa Francesc, prega per nosaltres!
Hi va haver un gran terratrèmol i les dones, plenes de dolor, amb dubtes, tremolant de por, que havien anat a visitar el sepulcre del crucificat, van veure un àngel assegut sobre una pedra, amb aspecte resplendent i amb un vestit blanc com la neu.
Ahir, amb un esforç immens, va voler saludar els fidels que s’havien aplegat a la plaça de Sant Pere, i va passar enmig d’ells. Després va pujar a la galeria de la basílica per —amb un fil de veu— fer la benedicció urbi et orbi, és a dir, a la ciutat —Roma— i al món.
Va treure les seves últimes forces per morir enmig del poble, de la mateixa manera que havia viscut sempre.
És un gest de fidelitat fins al final.
Avui l’àngel de l’Església de Roma, el papa Francesc, ens diu a nosaltres, que estem atemorits, com aquelles dones, que dubtem sobre el futur de l’Església i del món:
“No tingueu por, vosaltres. Sé que busqueu Jesús, el crucificat”.
No està clar què passarà en el futur.
Però ell repeteix: “No tingueu por, vosaltres. Sé que busqueu Jesús, el crucificat”.
La mort del Papa no ens duu tant a una tomba, sinó a una vida que no s’acaba.
Per als ortodoxos, la mort durant la Pasqua és la més bonica de totes, perquè ja ha rebut la llum de la resurrecció.
En primer lloc, la seva vida per una Església de poble, la que s’aplega per Pasqua a Sant Pere i molt més enllà, al món sencer.
Ha viscut per a un poble sense fronteres, i el poble de Déu el recordarà.
També recordo que, durant la pandèmia, va demostrar que era amic de la ciència i de la medicina, i no estava lligat per aquella superstició que es va difondre per alguns ambients cristians.
“L'inici de la fe és saber que necessitem la salvació. No siguem autosuficients, no ens quedem sols; sols ens ofeguem: necessitem el Senyor de la mateixa manera que els antics navegants necessitaven les estrelles.
Convidem Jesús a la barca de la nostra vida. Presentem-li les nostres pors, perquè Ell les venci. Com els deixebles, experimentem que, amb ell a bord, no naufraguem.
Perquè aquesta és la força de Déu: transformar per a bé tot allò que ens passa, fins i tot les coses dolentes. Ell porta la serenitat a les nostres tempestes, perquè amb Déu la vida mai no mor”.
No va ser casual que l’última vegada que sortís del Vaticà, ja molt malalt, fos per visitar els presoners de la presó romana de Regina Coeli, el Dijous Sant, per rentar-los els peus (simbòlicament, perquè no podia fer-ho).
Per això l’han estimat poc, quan no l’han odiat o l’han ridiculitzat.
Ens ha confirmat en l’amor pels pobres i les perifèries.
I tan bon punt va ser elegit va convidar el seu poble a sortir: és l’Evangelii gaudium, manifest del seu pontificat, on va escriure:
Primerear —és a dir, prendre la iniciativa—: ja em perdonareu per aquest neologisme”.
la que Francesc va predicar des dels seus primers passos, la de la Pasqua,
la de qui no es deixa dominar per la por i el pessimisme.
mestre de fe i de vida, guia d’esperança, amic dels pobres, comunicador de la joia de l’Evangeli.
