“Adiq sadak”, tu ets amic meu. És la frase que més diuen els infants durant l’Escola de la Pau a Kofinou, a la qual assisteixen els infants d’aquest camp de refugiats i els del camp contigu de Limnes (Xipre). En aquests dos camps hi viuen uns 600 refugiats, molts d’ells menors. Alguns ja hi duen diversos anys. La majoria són sirians, però també hi ha afganesos, sudanesos i nigerians, entre molts altres. Alguns d’aquests infants han començat a anar a l’escola per aprendre grec i anglès.
A l’estiu aquest en aquest lloc s’assoleixen temperatures molt elevades, que poden superar els 40º. En aquest context, en un pavelló situat al centre del camp de Kofinou s’ha organitzat l’Escola de la Pau, on els infants han pogut jugar, escriure i dibuixar. L’últim dia de l’Escola de la Pau, tots els infants (uns 70) han rebut el seu diploma i un regal: material escolar en una bossa feta a mà per un grup d’ancianes de la Comunitat de Treviso amb teles provinents de Moçambic.
Malgrat les diferències culturals i lingüístiques, l’Escola de la Pau ha aconseguit enderrocar les barreres i crear nous lligams, però també ha reforçat els que ja existien. Es veu al rostre dels infants que fa anys que viuen al camp: recorden rostres i noms, reconeixen de lluny els seus amics italians i surten corrents cap a ells. Que siguin allà és promesa de festa i signe d’estabilitat en vides marcades per la precarietat, pels continus desplaçaments (sovint amb gran dificultat i patiment) i per la incertesa sobre el futur. Per això la paraula que més surt de la seva boca i que els Joves per la Pau han après ràpidament és: : “shukran”, gràcies.
