Fiesta de los santos Joaquín y Ana, progenitores del Señor. Recuerdo de todos los ancianos que con amor comunican su fe a los más jóvenes. Recuerdo de Maria, enferma mental, que murió en Roma en 1992. Con ella, recordamos a todos los enfermos mentales. Llegir més
Fiesta de los santos Joaquín y Ana, progenitores del Señor. Recuerdo de todos los ancianos que con amor comunican su fe a los más jóvenes. Recuerdo de Maria, enferma mental, que murió en Roma en 1992. Con ella, recordamos a todos los enfermos mentales.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Siràcida 44,1.10-15
Fem ara l'elogi dels homes il?lustres,
dels nostres pares, tal com s'han anat succeint.
Els nostres avantpassats van ser homes de bé
i les seves obres justes no han estat oblidades.
Amb la seva descendència es conserva
la bella herència que va sortir d'ells.
Els seus descendents han estat fidels a l'aliança
i, gràcies a ells, també els seus fills.
La seva descendència continuarà per sempre
i la seva glòria no s'esborrarà.
Els seus cossos van ser sepultats en pau,
però el seu record perdura de generació en generació.
Totes les nacions parlaran de la seva saviesa
i l'assemblea del poble en farà l'elogi.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
En la tradición hebrea, los "hombres ilustres" que protagonizan este pasaje del libro del Eclesiástico son "hombres de piedad", hassidim. En cierto modo Dios no ha dejado de regir la historia a través de las figuras de estos hombres que con la fe en Dios y con su Palabra han hecho crecer el amor y la piedad en el mundo. De ellos se conserva un valioso recuerdo, que es la clave religiosa para el pueblo de Israel, y lo es también para nuestra humanidad. Decía el escritor Primo Levi, testigo y superviviente del Holocausto: "Quien olvida su pasado está condenado a repetirlo". En nuestro tiempo, mientras vemos cómo van desapareciendo los testigos de las dos guerras mundiales, la Escritura nos ayuda a mantener presente el recuerdo como algo fundamental. En el cuarto domingo de julio, cerca de la fiesta de los santos Joaquín y Ana, padres de María, el papa Francisco instituyó la "fiesta de los abuelos" para que tampoco nosotros perdamos el recuerdo de la fe que nos han transmitido. Así pues, honremos también nosotros a los ancianos, "hombres ilustres" cuyas generaciones experimentaron la fuerza del mal y de la guerra. Que su recuerdo nos lleve a ser testimonios de paz, y que a través de la alianza entre jóvenes y ancianos se siga comunicando la fe. Recordar hace que la historia se convierta en liturgia de alabanza a Dios que hizo maravillas. Dios lleva a todas las generaciones en su corazón, y rememorar a Israel que recuerda a los padres nos permite comprender que el primero que se acuerda de nosotros es Dios.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
