Festividad de san Benito (+ 547), padre de los monjes de Occidente, a los que guía con la Regla que lleva su nombre. Llegir més
Festividad de san Benito (+ 547), padre de los monjes de Occidente, a los que guía con la Regla que lleva su nombre.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Gènesi 46,1-7.28-30
Israel va emprendre el camí amb tot el que posseïa en direcció a Beerxeba, on va oferir sacrificis al Déu del seu pare Isaac. Aquella nit, Déu va cridar Israel en una visió:
-Jacob! Jacob!
Ell va respondre:
-Aquí em tens.
Llavors li digué:
-Jo sóc Déu, el Déu del teu pare. No tinguis por de baixar a Egipte, perquè allà et convertiré en un gran poble. Jo mateix baixaré amb tu a Egipte i te'n faré tornar. I, quan moris, Josep et tancarà els ulls.
Jacob va sortir de Beerxeba. Els seus fills se'l van endur, amb les dones i les criatures, en els carros que el faraó els havia enviat per al viatge. Van prendre també els ramats i tots els béns que havien adquirit en el país de Canaan. Jacob va arribar a Egipte amb tots els seus descendents. Se'ls va endur tots cap a Egipte: fills i filles, néts i nétes.
Israel havia enviat Judà a dir a Josep que anés a trobar-lo a la regió de Goixen. Quan hi hagueren arribat, Josep va fer enganxar la seva carrossa i anà a Goixen a trobar el seu pare Israel. Quan va ser al seu davant, se li llançà al coll i va plorar una bona estona abraçat amb ell. Israel va dir a Josep:
-Ara ja em puc morir. T'he vist i sé que encara vius.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La larga historia de José y de su capacidad de soñar que tanta envidia había provocado entre sus hermanos, hasta el punto de que sugieren recurrir a la violencia, termina con la narración del encuentro con su padre. Jacob, que se había quedado en Canaán, quiere ver a su hijo antes de morir, y por eso decide ir a Egipto. No puede abandonar este mundo sin haberlo visto otra vez. Así pues, emprende el viaje junto a todos sus familiares para que todos se reconcilien con aquel hijo que había sido vendido a los egipcios. El encuentro es emocionante y reconcilia al mismo Jacob con su vida, hasta el punto de que exclama: "Ahora ya puedo morir". La verdadera aspiración de Jacob es que no se pierda ningún miembro del pueblo de Dios. Por eso emprende el viaje, a pesar de su edad avanzada y a pesar de todas las incomodidades y los peligros: para encontrar al hijo de sus sueños. Al verlo comprende que la bendición de Dios se ha hecho realidad. La envidia violenta y homicida de los hermanos, debida a la predilección del padre por el "soñador", era fruto del mal y motivo para hacer crecer las comparaciones malintencionadas. Para el Señor, en cambio, todo coopera al bien y el más grande es aquel que se hace esclavo por nosotros. Las diversidades, como los sueños de José, eran una riqueza también para los hermanos, aunque estos no lo habían comprendido. Más bien al contrario: se habían puesto en su contra e incluso lo habían vendido. Los carismas de José no buscaban la división ni tampoco el conflicto. Al contrario, eran un don que había recibido del Señor para el bien común de todos.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
