Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s'ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Gènesi 41,55-57; 42,5-7.17-24
Quan la fam es va estendre per tot el país d'Egipte, el poble reclamà aliments al faraó. Aquest va respondre a tota la gent del país que anessin a trobar Josep i fessin tot el que ell els digués.
A mesura que la fam s'apoderava del país, Josep feia obrir tots els graners i venia gra als egipcis. La fam s'anava agreujant a Egipte. I de tots els altres països també venia gent a comprar gra a Josep, perquè la fam s'agreujava pertot arreu.
Des del país de Canaan, on també hi havia fam, els fills d'Israel van venir junt amb els qui anaven a comprar gra.
Josep controlava el país, i era ell qui venia el gra a tothom. Quan van arribar els seus germans, es prosternaren davant d'ell fins a tocar a terra amb el front. Josep, així que els veié, els va reconèixer, però va dissimular i els parlà durament:
-D'on veniu?
Ells respongueren:
-Venim del país de Canaan a comprar menjar.
I els va fer tancar tres dies a la presó. Al cap de tres dies, Josep els digué:
-Jo sóc un home que reverencia Déu. Feu el que us dic i salvareu la vida. Si sou gent honrada, accepteu que un dels germans es quedi detingut en aquesta presó, i els altres aneu a portar el blat a les vostres famílies afamades. Després torneu a venir amb el vostre germà petit. Així demostrareu que dieu la veritat i no us matarem.
Ells van acceptar de fer-ho així. Es deien els uns als altres:
-Ara paguem el mal que vam fer al nostre germà, perquè no el vam escoltar quan vèiem que, angoixat, ens suplicava. Per això ara ens cau al damunt aquesta tribulació.
Rubèn els respongué:
-?No us ho vaig dir, que no féssiu aquell disbarat amb el noi? Però no me'n vau fer cas. I ara ens demanen comptes de la seva mort.
Com que Josep els parlava valent-se d'un intèrpret, no sabien que ell entenia tot el que deien.
Josep es va retirar una estona perquè no es podia aguantar el plor.
Quan Josep va tornar on ells eren, els va fer saber que retenia Simeó i el féu encadenar al seu davant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El tiempo de la carestía había unido a los hermanos que la envidia había dividido, como en el caso de aquel hijo pródigo, que recupera su vida y la casa del padre en el momento de mayor dificultad, cuando se moría de hambre. José ahora vive en la abundancia. Él tiene pan, mientras que la carestía humilla y destruye a muchos. Entonces decide vender el pan que tiene no solo a los egipcios sino a todos los que sufrían hambre. Este espíritu de solidaridad le permite a José no solo aliviar a muchos hambrientos, sino también encontrar a sus hermanos. Es la premisa para que también él pueda reconstruir los lazos rotos. El amor por el prójimo siempre ayuda a recuperar la fraternidad. José no revela de inmediato a sus hermanos quién es. La reconciliación no es un simple sentimiento; requiere un itinerario para cambiar el corazón. Por eso José pone a prueba a sus hermanos y les ayuda a revivir la misma situación que le provocó sufrimiento a él y que ellos todavía sentían como un peso en lo más hondo de su corazón. La historia de José recuerda a la de Jesús, aquel que reconcilia a los hermanos y da finalmente el pan que salva. Jesús ayuda a los discípulos a salvar su corazón del peso del pecado. Sabe lo que entorpece el corazón, pero nos ayuda a comprenderlo sin humillarnos ni hundirnos: con la ayuda de su misericordia y de su perdón no solo quedamos libres del peso del pecado sino que podemos cambiar nuestro corazón para que se llene con su amor.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
