Recuerdo del beato Floribert Bwuana Chui, joven congoleño de la Comunidad de Sant'Egidio que fue asesinado en 2007 por unos desconocidos en Goma porque se opuso a un intento de corrupción. Llegir més
Recuerdo del beato Floribert Bwuana Chui, joven congoleño de la Comunidad de Sant'Egidio que fue asesinado en 2007 por unos desconocidos en Goma porque se opuso a un intento de corrupción.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Gènesi 32,23-33
Aquella mateixa nit, Jacob es va llevar, va prendre les seves dues mullers amb les dues serventes i els onze fills i travessà el gual del Jaboc. Els va fer passar a l'altra banda del riu i també hi dugué tot el que tenia; i ell es va quedar sol. Llavors un desconegut va lluitar amb ell fins a trenc d'alba. Veient que no podia vèncer Jacob, tot lluitant li va donar un cop a l'articulació de la cuixa i la hi va desllorigar. Després digué a Jacob:
-Deixa'm anar, que despunta l'alba.
Jacob va respondre:
-No et deixaré anar que no m'hagis beneït.
L'altre li va demanar:
-Com et dius?
Ell respongué:
-Jacob.
Li diu:
-D'ara endavant no et diràs més Jacob, sinó Israel, perquè has lluitat amb Déu i amb els homes, i has vençut.
Jacob li demanà:
-Digues-me, si et plau, el teu nom.
Però ell va respondre:
-Per què em preguntes el meu nom?
I el va beneir allà mateix.
Jacob va donar a aquell lloc el nom de Penuel, perquè deia:
-He vist Déu cara a cara i n'he sortit amb vida.
El sol va sortir quan Jacob ja havia passat més enllà de Penuel. Anava coix d'una cama. Per això encara avui els israelites no mengen el nervi que hi ha a l'articulació de la cuixa, perquè el qui lluitava amb Jacob li havia fet mal en aquest nervi.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jacob vive un momento difícil. Está volviendo a la tierra prometida, pero tiene miedo de encontrarse con su hermano Esaú, del que se había separado de manera hostil. Jacob quiere rehacer una relación pacífica con Esaú. Sabe que solo se puede alcanzar la paz si se cura la fraternidad rota. Solo y, por tanto, inseguro, Jacob debe hacer frente a una lucha con un personaje misterioso. El texto no dice inmediatamente quién es. En su largo viaje, Jacob parece haberse olvidado de la compañía de Dios. Pero el Señor no se ha olvidado de Jacob. No solo no se ha olvidado de él, sino que está a su lado y enzarza una lucha con él para que reconozca nuevamente la fuerza de su proximidad. Esta página bíblica sugiere que la vida del creyente es siempre una lucha contra uno mismo. La fidelidad al Señor siempre requiere una lucha alimentada por el temor a las cosas santas de Dios, el temor de olvidar sus palabras. El cambio de nombre que tuvo lugar en aquel momento de lucha -Jacob se llamará en adelante Israel- es un indicador de la nueva vocación, la vocación de librar junto con Dios la buena batalla para salvar a los pueblos. La lucha contra uno mismo para estar con Dios es también la lucha junto a Dios contra el mal que destruye la paz entre los pueblos. Ponerse ante Dios -aquel verse cara a cara del que habla Jacob- es el tiempo de la oración y de la escucha para poder participar junto al Señor en la historia de salvación de todos los pueblos de la tierra.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
