En la basílica de Santa María de Trastevere de Roma se reza por los enfermos.
Recuerdo de Atenágoras (+ 1972), patriarca de Constantinopla, padre del diálogo ecuménico.
Llegir més
En la basílica de Santa María de Trastevere de Roma se reza por los enfermos.
Recuerdo de Atenágoras (+ 1972), patriarca de Constantinopla, padre del diálogo ecuménico.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Gènesi 28,10-22
Jacob va sortir de Beerxeba cap a la ciutat d'Haran. Quan el sol ja s'havia post, va arribar en un indret i s'hi quedà per fer-hi nit. Va prendre una pedra, se la posà per capçal i va dormir en aquell lloc. Tot somiant, va veure una escala que, des de terra, anava fins al cel. Els àngels de Déu hi pujaven i baixaven. El Senyor es trobava davant seu i li deia:
-Jo sóc el Senyor, Déu d'Abraham, el teu avantpassat, i Déu d'Isaac. La terra on dorms, la donaré a tu i a la teva descendència. La teva descendència serà tan nombrosa com els grans de pols de la terra. T'estendràs a orient i a occident, al nord i al sud. Totes les famílies del país es valdran del teu nom i del nom dels teus descendents per a beneir-se. Jo sóc amb tu. Et guardaré pertot arreu on aniràs i et faré tornar en aquesta terra. No t'abandonaré que no hagi complert tot el que t'he promès.
Quan Jacob es desvetllà, va dir:
-Realment el Senyor és present en aquest lloc, i jo no ho sabia.
I ple de temor va exclamar:
-Que n'és, de venerable, aquest lloc! És la casa de Déu i la porta del cel.
Jacob es llevà de bon matí, va prendre la pedra que s'havia posat per capçal, la va plantar com un pilar i la consagrà ungint-la amb oli. I donà a aquell lloc el nom de Betel (que vol dir "casa de Déu"). Abans, el nom de la ciutat era Luz. Després, Jacob va fer aquesta prometença:
-Si Déu m'acompanya i em guarda tot el temps que seré fora, si em dóna aliment i vestit i em fa tornar sa i estalvi a casa del meu pare, el Senyor serà el meu Déu, i aquesta pedra que he plantat com a pilar sagrat serà casa de Déu. I jo, Senyor, t'oferiré la desena part de tot el que em donaràs.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El episodio de Betel llega inmediatamente después del fraude en la primogenitura y después de que Rebeca le aconseje a Jacob huir de casa. Jacob, cansado por el viaje, se detiene en un lugar desierto para descansar. Allí sueña con una escalera que une el cielo y la tierra. Podríamos decir que es el sueño de todos los hombres. Nuestra tierra a menudo es tan dura como la piedra sobre la que reposa la cabeza de Jacob. Pero Dios envía a sus ángeles que desde aquel lugar suben hacia el Señor para que Jacob no se cierre en el horizonte limitado de su mundo. La tierra en la que vivimos muchas veces es dura pero no está maldita. Dios siempre tiene esperanza en el mundo y siempre bendice la tierra para que sea fecundada y se haga realidad su plan. Los creyentes están llamados a participar en este sueño que es para todos los pueblos de la tierra, sobre todo para los que tienen un destino más duro y doloroso. El creyente reconoce la presencia del Señor en todos los pueblos de la tierra -el gran patriarca Atenágoras solía decir: "todos los pueblos son buenos"- y sabe que el Señor quiere que se salven. Dios ha puesto su morada entre los hombres. La comunidad cristiana está llamada a hablar al corazón de los pueblos para ayudarles a emprender el camino de la paz, que debe ser para todos los pueblos la puerta que abre el cielo de Dios. La escalera de Jacob ve subir y bajar las oraciones por la paz que los creyentes elevan al cielo.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
