Recuerdo de Lorenzo Milani (+ 1967), sacerdote florentino, prior de Barbiana, donde fue maestro de niños en la escuela popular que fundó. Llegir més
Recuerdo de Lorenzo Milani (+ 1967), sacerdote florentino, prior de Barbiana, donde fue maestro de niños en la escuela popular que fundó.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Gènesi 16,1-12.15-16
Sarai, la muller d'Abram, no li havia donat cap fill. Però tenia una esclava egípcia que es deia Agar. Sarai digué a Abram:
-Mira, el Senyor m'ha privat de tenir descendència. Pren, doncs, la meva esclava, i potser gràcies a ella podré tenir algun fill.
Abram va acceptar la proposta. Quan ja feia deu anys que Abram residia al país de Canaan, Sarai li va donar per muller Agar, la seva esclava egípcia. Abram va dormir amb ella, i Agar va quedar embarassada. Però quan ella s'adonà que esperava un fill, ja no va respectar més la seva mestressa. Sarai va protestar al seu marit:
-Tu ets el responsable d'aquest menyspreu. Jo mateixa vaig posar la meva esclava als teus braços, i, quan ella ha vist que esperava un fill, ja no em respecta. Que el Senyor sigui jutge entre tu i jo!
Abram li va respondre:
-L'esclava és ben teva. Fes-li el que et sembli bé.
Llavors Sarai la va tractar tan malament que ella hagué de fugir. L'àngel del Senyor la va trobar al desert, vora un pou d'aigua que hi ha al camí de Xur, i li preguntà:
-Agar, esclava de Sarai, d'on véns i on vas?
Ella respongué:
-Fujo de la meva mestressa Sarai.
L'àngel del Senyor li va manar:
-Torna cap a la teva mestressa i obeeix-la.
I l'àngel del Senyor va afegir:
-Et donaré una descendència tan nombrosa que ningú no serà capaç de comptar-la.
Li digué encara:
-Tindràs un fill i li posaràs el nom d'Ismael, perquè el Senyor ha escoltat les teves penes. Serà com un ase salvatge: lluitarà contra tothom i tothom lluitarà contra ell; i viurà allunyat de tots els seus germans.
Agar va donar un fill a Abram, i Abram li va posar el nom d'Ismael. Abram tenia vuitanta-sis anys quan Agar li va infantar Ismael.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La Biblia no esconde las dificultades y los problemas de la vida. Pero Dios nunca abandona a nadie. Su mirada va más allá de nuestros límites, los límites de siempre que ya conocemos. Encontramos así una historia que contrapone a dos mujeres, Saray y Agar, que de algún modo luchan por la promesa y la bendición que Dios hizo a Abrán. Dios no retira su protección a ninguna de las dos, y aún menos la niega a quien es débil. Por eso interviene en esta historia ayudando a Saray y bendiciendo a Agar y a su descendencia. Agar, humillada por Saray, se siente desesperada y huye. Pero confía y por eso puede abrirse a la visión de Dios y experimenta su compasión. Dios envía a su ángel a consolarla y a darle esperanza nuevamente. El Señor nunca abandona a quienes se dirigen a él. Canta el salmista: "Si mi padre y mi madre me abandonan, el Señor me acogerá" (Sal 27,10). Agar da a luz a su hijo y por indicación del ángel le pone el nombre de Ismael, que significa "el Señor ha oído tu lamento". La tradición islámica ve en la historia del nacimiento de Ismael al hijo de la promesa. La violenta tensión que parece manifestarse ante el mundo islámico hoy día no debe hacer olvidar las raíces comunes de Abrahán.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
