Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 13,44-52
El dissabte següent, gairebé tota la ciutat es va reunir per escoltar la paraula del Senyor. Quan els jueus veieren aquella multitud, s'engelosiren tant que es van posar a contradir amb paraules injurioses tot el que deia Pau. Llavors Pau i Bernabé els respongueren amb valentia:
-Era a vosaltres que calia anunciar en primer lloc la paraula de Déu; però com que la rebutgeu i no us considereu dignes de la vida eterna, ara ens adreçarem als pagans. Així ens ho ha manat el Senyor: Jo t'he fet llum de les nacions perquè portis la salvació fins a l'extrem de la terra.
Sentint això, els pagans s'alegraven i lloaven la paraula del Senyor. Tots els qui estaven destinats a la vida eterna es van convertir a la fe. La paraula del Senyor s'estenia per tota la regió. Però els jueus van instigar les dones distingides que adoraven l'únic Déu i els principals de la ciutat i promogueren una persecució contra Pau i Bernabé fins que els van expulsar del seu territori. Pau i Bernabé, en senyal de trencament amb ells, s'espolsaren la pols dels peus i se n'anaren a Iconi. Els deixebles, per la seva part, vivien plens d'alegria i de l'Esperit Sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El apóstol Pablo vuelve a hablar en la sinagoga el sábado siguiente. El autor de los Hechos señala: "Se congregó casi toda la ciudad para escuchar la palabra de Dios". También hoy, y quizá más que ayer, las ciudades necesitan escuchar esa misma Palabra. El clima de miedo y de repliegue egocéntrico resignado, junto con ese sentimiento de desconcierto que se apodera de muchos y que parece extenderse por el mundo cada vez más, es una invocación inconsciente para que Jesús venga pronto a tocar el corazón de la gente. Por supuesto, también hoy puede suceder que los celos y las envidias obstaculicen violentamente la predicación del Evangelio, como le sucedió a Pablo. La historia de la predicación cristiana está llena de ejemplos similares: nunca faltan los obstáculos al Evangelio, y a veces precisamente por parte de quienes deberían acogerlo primero. Sin embargo, Pablo no se da por vencido y comienza a dirigirse a los gentiles. Es un momento decisivo en la vida de la primera comunidad cristiana, una especie de línea divisoria en la historia de la misión cristiana. Esta opción pastoral nace una vez más de la inteligencia espiritual de leer e interpretar los "signos de los tiempos". Pablo experimenta la gran disponibilidad de los gentiles para aceptar el Evangelio; y siente que no puede dejar de responder con prontitud a esta expectativa. En efecto, muchos paganos se adhieren, incluso de buena gana, a la fe cristiana. Lucas, con justa satisfacción, puede escribir una vez más: "La palabra del Señor se difundía". Parafraseando una frase de Gregorio Magno, se puede añadir: "La Escritura crece con quienes la escuchan". Es una lección que también nosotros debemos aprender en nuestro tiempo. Miles de millones de personas esperan una palabra de salvación. Es urgente que también en nuestro mundo globalizado "la palabra del Señor se difunda", se globalice, hasta tocar los corazones más lejanos y consolarlos.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
