Recuerdo de la oración por los nuevos mártires del siglo XX presidida por Juan Pablo II durante el Gran Jubileo del año 2000, en el Coliseo de Roma, junto a los representantes de las Iglesias cristianas. Llegir més
Recuerdo de la oración por los nuevos mártires del siglo XX presidida por Juan Pablo II durante el Gran Jubileo del año 2000, en el Coliseo de Roma, junto a los representantes de las Iglesias cristianas.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s'ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 8,1-8
Saule era dels qui aprovaven la mort d'Esteve.
Aquell dia va començar una gran persecució contra l'església que era a Jerusalem, i tots, fora dels apòstols, es dispersaren pels territoris de Judea i Samaria. Uns homes piadosos enterraren Esteve i van fer un gran dol per ell. Mentrestant, Saule assolava l'Església: entrant de casa en casa i arrossegant homes i dones els portava a la presó.
Els qui s'havien dispersat van anar pertot arreu anunciant la bona nova de la Paraula. Felip baixà a una ciutat de Samaria i els predicava el Messies. Unànimement la gent estava atenta al que deia Felip, ja que sentien contar i veien els prodigis que feia: els esperits malignes sortien de molts posseïts cridant i xisclant, i molts paralítics i coixos recobraren la salut. Hi hagué, doncs, una gran alegria en aquella ciutat.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La lapidación de Esteban marca una etapa importante en la historia de la primera comunidad cristiana. Comenzaba la historia del martirio cristiano, como por otra parte había dicho Jesús hablando de sí mismo: "Si el grano de trigo no cae en tierra y muere, queda él solo; pero si muere, da mucho fruto" (Jn 12,24); y algún siglo después, un sabio cristiano, Tertuliano, ante el recrudecimiento de las persecuciones de los cristianos, dirá: "La sangre de los mártires es semilla de los cristianos". En efecto, la cruel lapidación de Esteban no se fijaba solo en su eliminación, sino que intentaba bloquear la predicación cristiana en su nacimiento, de hecho, desencadenó una violenta persecución contra aquellos primeros seguidores de Jesús de Nazaret. Lucas escribe que algunos pudieron permanecer en Jerusalén, mientras que muchos otros tuvieron que huir hacia Antioquía; y la predicación del Evangelio continuó en esta ciudad. La Palabra de Dios no se deja encadenar. Si los discípulos le son fieles, la predicación se refuerza. Por ello se puede decir que la represión sobre la comunidad de Jerusalén, en vez de frenar, aceleró la ampliación de la predicación del Evangelio en las otras ciudades. El amor cristiano lleva a "dar la propia vida" por el Evangelio y por los hermanos sobre todo los más pobres. De esto da testimonio también Felipe, otro de los siete diáconos. Él extendió la predicación hasta la región de Samaría y nuevos prodigios tenían lugar entre el pueblo, aunque también hicieron lo mismo muchos otros discípulos de aquella primera Iglesia cuyo nombre no conocemos. La Palabra de Dios crecía en el corazón de muchos y otro tanto crecía la comunidad.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
