Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Gènesi 49,29-33; 50,15-26
Després Jacob els va donar les seves darreres recomanacions. Els digué:
-Estic a punt de reunir-me amb els meus. Enterreu-me amb els meus pares a la cova del camp d'Efron, l'hitita: és la cova del camp de Macpelà, davant de Mambré, al país de Canaan. Abraham va comprar aquell camp a Efron, l'hitita, per tenir una sepultura en propietat. Allí hi ha enterrats Abraham i la seva dona Sara, i Isaac i la seva dona Rebeca. I allí jo mateix vaig enterrar Lia. Són el camp i la cova comprats als hitites.
Quan hagué donat aquestes recomanacions als seus fills, Jacob tornà a estirar-se al llit, va morir i es va reunir amb els seus.
Un cop mort el seu pare, els germans de Josep es deien entre ells: "Potser ara Josep ens perseguirà i ens tornarà tot el mal que li vam fer." I van enviar a Josep aquest missatge:
-El teu pare, abans de morir, va donar aquesta ordre: "Parleu a Josep i digueu-li: Digna't perdonar el crim i l'ofensa dels teus germans. Et vam fer molt de mal, però ara digna't perdonar el nostre crim, ja que som servidors del Déu del teu pare."
Josep plorava mentre escoltava aquestes paraules.
Després els seus germans van anar personalment a trobar Josep. Se li van tirar als peus i li digueren:
-Som els teus esclaus.
Però Josep els va respondre:
-No tingueu por. ?És que m'haig de posar al lloc de Déu? Cert que vosaltres em volíeu fer mal, però Déu n'ha volgut treure un bé. Déu es proposava de salvar la vida d'un poble nombrós, i avui ho compleix. Per tant, no tingueu cap por: jo us mantindré a vosaltres i mantindré els vostres fills.
Els va consolar i els parlava al cor.
Josep, amb tota la família del seu pare, es va quedar a Egipte, on visqué fins a l'edat de cent deu anys. Arribà a veure els fills i els néts d'Efraïm i adoptà els fills de Maquir, fill de Manassès.
Un dia, Josep va dir als seus germans:
-Jo em moriré aviat. Però Déu vindrà a ajudar-vos i us farà pujar des d'aquest país cap a la terra que ell va jurar a Abraham, a Isaac i a Jacob.
Després Josep va conjurar els descendents d'Israel dient-los:
-Quan Déu vindrà a ajudar-vos, endueu-vos d'aquí els meus ossos. Josep va morir a l'edat de cent deu anys. Van embalsamar el seu cos i el dipositaren en un sarcòfag, a Egipte.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jacob, que ha recuperado a su hijo predilecto, José, pide a los suyos que le entierren donde yacían Abrahán y Sara, Isaac, Rebeca y Lía. Su muerte es descrita como reunirse con los antepasados. Del mismo modo que al nacer la vida que recibimos se sitúa en una historia, también la muerte constituye el inicio de una nueva vida en la que encontramos a aquellos que nos engendraron, junto a aquel que es el creador y el autor de la vida. Los hermanos de José empiezan a tener miedo. El pecado, a pesar de la reconciliación, deja siempre mucho miedo, hace ver el mal donde no lo hay, se convierte en una sombra que condiciona, llena de desconfianza y de sospecha, aconseja pensar mal e inspira actitudes defensivas. El pecado siempre parece más convincente que el perdón. Aquellos hermanos se preguntan si, una vez muerto el padre, José les tratará como enemigos y les devolverá finalmente todo el mal que habían hecho. Entonces intentan defenderse utilizando a su padre para preservar la fraternidad que ellos mismos habían destruido. A menudo nos creemos inteligentes y capaces de defendernos del mal. Pero en realidad, el mal nos domina. A los hermanos de José les cuesta mucho creer en la reconciliación y en la misericordia. Todavía creen que José sigue su misma lógica. Pero lo cierto es que aquel hermano es distinto. Como los verdaderos creyentes que respetan la paternidad, no deja que el mal le condicione: "Aunque vosotros pensasteis hacerme daño, Dios lo pensó para bien, para hacer sobrevivir, como hoy ocurre, a un pueblo numeroso". El mal multiplica el mal y contamina el amor. Solo el amor puede romper las cadenas y la lógica que lo reproducen.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
