Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Gènesi 44,18-21.23-29; 45,1-5
Aleshores Judà es va acostar a Josep i li va dir:
-T'ho demano, senyor meu. Permet que el teu servent digui una paraula al meu senyor. No t'ofenguis contra el teu servent, tu que ets com el faraó. Quan vam venir l'altra vegada, el meu senyor va preguntar als seus servents si encara teníem pare i algun altre germà. Nosaltres vam respondre al meu senyor que encara teníem el pare, ja molt vellet, amb un fill petit, nascut a les seves velleses, que era el seu preferit, perquè és l'únic que li quedava dels fills de la seva mare: l'altre germà que tenia havia mort. Tu vas dir als teus servents: "Feu-me venir el vostre germà petit, que el vull veure." Però tu vas dir als teus servents: "Si no us acompanya el vostre germà petit, no us tornaré a rebre." Quan vam tornar anar a trobar el teu servent, el nostre pare, li vam explicar tot el que tu, senyor meu, ens havies dit. I quan el nostre pare ens va manar que tornéssim per comprar més queviures, li vam respondre que no podíem baixar sense el nostre germà petit, perquè tu no ens voldries rebre si veníem sense ell. El teu servent, el meu pare, ens va replicar: "Ja sabeu que la meva muller em va donar dos fills. Un va sortir de casa i ja no l'he vist més: segur que una bèstia ferotge el va trossejar. Si ara em preneu aquest altre i li passa una desgràcia, vell com sóc, em faríeu baixar al país dels morts amb la pena al cor."
Josep no pogué dominar més l'emoció davant tots els qui l'envoltaven i va cridar:
-Feu sortir tothom del meu davant.
Així, en el moment en què es va fer conèixer als seus germans, no hi havia cap dels seus assistents. Josep es posà a plorar tan fort, que els egipcis ho van sentir i se'n va assabentar fins la cort del faraó. I va dir als seus germans:
-Jo sóc Josep. ?Encara és viu el meu pare?
Els seus germans no li podien respondre, de tan esglaiats que estaven de tenir-lo al davant. Llavors Josep digué als seus germans:
-Acosteu-vos cap a mi.
Ells se li van acostar, i els tornà a dir:
-Jo sóc Josep, el vostre germà, que vosaltres vau vendre a uns que anaven a Egipte. Però no us dolgui ni us sàpiga greu d'haver-ho fet: és Déu qui m'ha enviat aquí abans que vosaltres, per conservar-vos la vida.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Judá, uno de los hermanos, asume finalmente su responsabilidad. No persiste en el engaño, no intenta resolver la situación callando o diciendo mentiras. La reconciliación empieza cuando Judá habla con el corazón abierto a José, al que todavía no ha reconocido. También a los otros hermanos les cuesta reconocer a José. Se reconocen cuando, finalmente, hablan de su padre, del dolor que provocó la muerte de uno de los dos hijos que su esposa le había dado. Cuando lo tiraron al pozo para matarlo, no pensaron en absoluto ni en su hermano ni en su padre. Recuperamos el camino de la fraternidad cuando nos hacemos cargo de nuestro hermano, nos convertimos en su guardián y comprendemos el dolor del padre. Cuando José oye las palabras sinceras de Judá y conoce el dolor de su padre, no puede aguantarse y, una vez a solas con sus hermanos, en la intimidad, revela quién es y estalla a llorar. También Jesús llorará frente a las ovejas abatidas porque no tienen pastor. Llorará porque Jerusalén no escuchó su palabra de cambio. Al reconocerlo, los hermanos quedan horrorizados. La misericordia enternece su corazón y les permite volverse a encontrar. José, como Jesús, les revela que ha sido enviado por Dios para salvarles y que su misericordia lo calma todo, incluso el dolor. José carga con los problemas de sus hermanos para que puedan volver a vivir reconciliados en una única familia.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
