Recuerdo de san Ireneo (+ 202), obispo de Lyon y mártir. Fue desde Anatolia hasta Francia para predicar el Evangelio. Llegir més
Recuerdo de san Ireneo (+ 202), obispo de Lyon y mártir. Fue desde Anatolia hasta Francia para predicar el Evangelio.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Gènesi 18,1-15
El Senyor s'aparegué a Abraham a les Alzines de Mambré. Abraham seia a l'entrada de la tenda, quan la calor del dia era més forta, i va veure tres homes drets a prop d'ell. Tan bon punt els veié, corregué a trobar-los des de l'entrada de la tenda, es va prosternar fins a tocar a terra i digué:
-Senyor, si m'has concedit el teu favor, et prego que no passis de llarg sense aturar-te aquí amb el teu servent. Permeteu que portin aigua per a rentar-vos els peus i reposeu a l'ombra d'aquest arbre. Entretant aniré a buscar alguna cosa per menjar, i refareu les forces abans de continuar el camí. És per això que heu passat prop del vostre servent.
Ells li van respondre:
-Fes tal com has dit.
Abraham entrà de pressa a la tenda i digué a Sara:
-Corre, pren tres mesures de farina blanca, pasta-la i fes-ne panets.
Després va córrer cap al ramat, trià un vedell tendre i gras i el donà al mosso perquè el preparés de seguida. Quan l'animal ja era a punt, va prendre mató, llet i la carn del vedell, els ho serví i es quedà dret al costat d'ells a l'ombra de l'alzina, mentre ells menjaven.
Llavors li van preguntar:
-On és Sara, la teva esposa?
Abraham va respondre:
-És dintre la tenda.
Un dels hostes va afegir:
-L'any vinent tornaré per aquest temps i Sara, la teva esposa, haurà tingut un fill.
Sara ho sentia des de l'entrada de la tenda, darrere d'Abraham.
Abraham i Sara ja eren vells, carregats d'anys. Sara, que ja havia passat l'edat de tenir fills, es posà a riure per dins tot dient-se: "?A les meves velleses tornaré a sentir plaer, ara que el meu marit, el meu senyor, també és vell?"
El Senyor digué a Abraham:
-Com és que Sara ha rigut pensant que una dona tan vella no pot tenir fills? Hi ha res impossible per al Senyor? L'any vinent tornaré per aquest temps i Sara haurà tingut un fill.
Sara, mentint per por, va assegurar que no havia rigut, però ell va insistir:
-Sí que has rigut!
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El encuentro entre Abrahán y los tres peregrinos tiene lugar en un momento que no parece ser el más oportuno del día, pues es la hora de más calor. El lugar es Hebrón, más concretamente el encinar de Mambré, un santuario que posteriormente adquirirá gran fama. Abrahán está sentado a la puerta de la tienda que, como ocurre con todas las tiendas, está a una cierta distancia del camino. No los ve llegar, pero en cuanto los ve corre a recibirles. Podrían ser enemigos o mercaderes dispuestos a todo, como los que comprarán a José y lo llevarán a Egipto como esclavo (Gn 37). Abrahán no tiene miedo, se levanta y sale a su encuentro; considera que su llegada es una gracia. Hay quien dice que "lo divino llega siempre por sorpresa", y por eso les ofrece lo mejor que se podía ofrecer en aquel tiempo y en aquellas condiciones a un invitado. En realidad, en aquellos tres extraños se escondía el Señor, como dice el mismo texto de la Biblia y como representa el antiguo icono de la Trinidad, que ve en aquellos tres peregrinos al Padre, al Hijo y al Espíritu Santo. En aquella visita había también una promesa de vida para un hombre que no había escondido su incertidumbre y su temor pero que, a diferencia de Saray, había confiado en Dios. Quien abre el corazón con alegría a todo el mundo, también a los extranjeros, encuentra a Dios y recibe su promesa de vida. La carta a los Hebreos, haciéndose eco de esta página bíblica, recomienda: "No olvidéis la hospitalidad; gracias a ella, algunos, sin saberlo, hospedaron a ángeles" (Hb 13,2).
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
