Vigilia de Pentecostés Llegir més
Vigilia de Pentecostés
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 28,16-20.30-31
Quan haguérem entrat a Roma, Pau va rebre l'autorització de viure en una casa particular, amb el soldat que el custodiava.
Tres dies després, Pau va convocar els principals dels jueus. Quan estigueren reunits, els digué:
-Jo, germans, sense haver fet res contra el nostre poble o contra les normes dels pares, he estat detingut a Jerusalem i posat en mans dels romans. Aquests em van interrogar i volien deixar-me en llibertat, perquè no havia comès cap delicte que meresqués pena de mort. Però els jueus s'hi van oposar, i em vaig veure obligat a apel?lar al Cèsar, tot i que no tenia res de què acusar els de la meva nació. Per aquest motiu, doncs, he demanat de veure-us i parlar-vos, ja que porto aquesta cadena per raó de l'esperança d'Israel.
Pau es va quedar dos anys sencers a l'allotjament que havia llogat i rebia tots els qui l'anaven a trobar. Els anunciava el Regne de Déu i els instruïa sobre el Senyor Jesucrist, amb tota valentia i sense cap impediment.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El final del libro de los Hechos describe brevemente la entrega del Evangelio en Roma. Pablo, que estaba en arresto domiciliario, empezó su misión en la casa de un particular. Aprovechando que gozaba de una cierta benevolencia por parte de las autoridades romanas, pudo invitar a los representantes de la comunidad judía. Aunque muchos de ellos no abrazaron su predicación, no le fueron hostiles. Más bien le mostraron una gran tolerancia y admitieron explícitamente que no tenían nada contra él. Pablo se quedó en aquella casa, situada muy probablemente cerca del barrio judío, durante dos años. La transformó en un centro misionero. Aunque su cuerpo estaba encadenado, llevaba a cabo un intenso trabajo apostólico: en la casa recibía a gente, predicaba, oraba y escribía cartas a las comunidades que estaban lejos. Nada, ni siquiera las cadenas, impedía que el apóstol comunicara el Evangelio. Es un gran ejemplo para nosotros porque, aunque disponemos de instrumentos y medios, nos cuesta -o incluso olvidamos- hablar al corazón de la gente. En este momento la narración se interrumpe bruscamente, como si quisiera decir que a partir de aquí empieza la difusión del cristianismo por todo el mundo. No relata el martirio de Pablo. Por otras fuentes sabemos que hacia finales del segundo año de estancia del apóstol en Roma el clima político cambió para los cristianos y Nerón desató una persecución de la que fueron víctimas Pedro y Pablo. Lucas solo subraya que Pablo predicaba la fe cristiana con franqueza. Aquel joven que guardaba los mantos mientras Esteban era lapidado se dejó seducir por Jesús hasta el punto de ponerse en camino por el mundo "proclamando la Buena Nueva del Reino y curando toda enfermedad y toda dolencia en el pueblo". Al llegar a Roma, Pablo, judío y ciudadano romano, es decir, del mundo, a pesar de tener el cuerpo encadenado, vivió la gran libertad del discípulo de Jesús.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
