Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 25,13-21
Alguns dies més tard, el rei Agripa i Bernice van arribar a Cesarea per saludar Festus. Com que s'hi van estar bastants dies, Festus va exposar al rei el cas de Pau. Li digué:
-Tinc aquí un home que Fèlix va deixar a la presó. Quan vaig anar a Jerusalem, es van presentar els grans sacerdots i els notables dels jueus a demanar-me que el condemnés. Jo els vaig respondre que els romans no tenen per norma de condemnar un acusat abans d'acarar-lo amb els qui l'acusen i donar-li la possibilitat de defensar-se. Ells, aleshores, van venir amb mi aquí a Cesarea i, sense cap dilació, l'endemà mateix em vaig asseure al tribunal i vaig ordenar que portessin l'acusat. Els acusadors, un cop hagueren comparegut, no van presentar contra ell cap càrrec sobre els delictes que jo hauria sospitat. Tan sols mantenien amb ell algunes controvèrsies sobre la seva religió i sobre un tal Jesús que ha mort, i que Pau afirmava que encara viu. Jo, per la meva part, em trobava indecís sobre aquestes qüestions, i vaig dir-li si estaria disposat a anar a Jerusalem per ser-hi judicat sobre les acusacions presentades. Però Pau va interposar una apel?lació perquè el seu cas fos reservat a la jurisdicció de l'emperador, i he ordenat que continuï pres fins que el pugui enviar al Cèsar.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lucas coloca aquí, casi a modo de intermedio, el encuentro entre Pablo, el rey Agripa II y su hermana Berenice, que estaban en Cesarea para saludar a Festo, procurador de Roma. Festo le resume el proceso a Agripa. Con gran astucia el procurador va de inmediato al núcleo del problema: Pablo, el acusado, afirma que un tal Jesús al que los judíos dan por muerto en realidad está vivo. Ese, precisamente, era el centro de la predicación del apóstol, tal como se ve en el conjunto de sus cartas: la muerte y la resurrección de Jesús son los pilares del Evangelio de Pablo. Creer que Jesús ha resucitado de la muerte significa creer en la victoria de Dios sobre el mal, cuyo primer fruto es, precisamente, la muerte. Por eso recibe el nombre de "Cristo", enviado de Dios, y "Señor". Cada vez que decimos "Jesucristo nuestro Señor" decimos, precisamente, que Dios envió a esta tierra a Jesús de Nazaret y que lo hizo Señor, es decir, dominador del mal y de la muerte. Aquel anuncio era totalmente nuevo: con la resurrección de Jesús la vida de los hombres ya no estaba circunscrita al horizonte terrenal. Es el mayor don que Dios ha podido hacer a la humanidad. Para comunicar esta esperanza, que es el núcleo del Evangelio de Jesucristo, Pablo pasó problemas y peligros de todo tipo y ahora se ve sometido a un largo proceso. Él forma parte de los primeros discípulos que dieron su vida para testimoniar la resurrección del Señor. Muchos más, en los siglos venideros y también en épocas próximas a nosotros, han seguido ese mismo camino para mostrarnos la belleza y la fuerza del amor de Cristo, por quien vale la pena dar la vida.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
