Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s'ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 20,28-38
Vetlleu per vosaltres mateixos i per tot el ramat, del qual l'Esperit Sant us ha fet encarregats perquè pastureu l'Església de Déu, que ell va adquirir amb la sang del seu propi Fill.
"Sé que després de la meva partença s'introduiran enmig vostre llops ferotges que no planyeran el ramat. Fins i tot d'entre vosaltres sortiran homes que propagaran doctrines de perdició per arrossegar els deixebles darrere d'ells. Per tant, estigueu alerta i recordeu que durant tres anys, de nit i de dia, no he parat d'exhortar amb llàgrimes cada un de vosaltres.
"Ara us confio a Déu i a la paraula de la seva gràcia, que té prou poder per a edificar i donar l'heretat a tots els qui ha santificat.
"De ningú no he desitjat plata ni or ni vestits; vosaltres mateixos sabeu que aquestes meves mans han guanyat allò que necessitàvem jo mateix i els qui anaven amb mi. Sempre us he mostrat que convé de treballar així per no escandalitzar els febles, recordant les paraules de Jesús, el Senyor, quan digué: "Fa més feliç donar que rebre."
Després de dir aquestes paraules, Pau s'agenollà i va pregar amb tots ells. Llavors tothom esclatà en plors, i se li tiraven al coll i el besaven, afligits sobretot perquè els havia dit que ja no el tornarien a veure. Després el van acompanyar fins a la nau.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La Palabra, ya antes de que se nos confíe a nosotros para que la comuniquemos, nos protege, nos custodia y nos bendice. Los discípulos de Jesús podrán llevar la Palabra a los demás solo si dejan que esta sea un pilar y una ayuda para su vida. Sin el Evangelio la Iglesia no es nada y ni siquiera nosotros, como dice Jesús, podemos esperar obtener algo: "Separados de mí no podéis hacer nada" (Jn 15,5). Pablo también recuerda su relación personal con los pobres, a los que ayudaba con el trabajo de sus manos. No solo no ha deseado riqueza alguna para él, sino que se ha cuidado de su sustento y de ayudar a los pobres con el trabajo de sus manos. Afirma que "socorrer a los débiles" es un deber primario del cristiano. Es la primera vez que en el Nuevo Testamento se utiliza el término débil (astenos, es decir, sin fuerza, sin vigor) para indicar genéricamente a los pobres. El verbo socorrer significa ocuparse de, sentirse personalmente responsable de su situación. Aquí Pablo refiere un espléndido dicho de Jesús que resume la vida del creyente: "Mayor felicidad hay en dar que en recibir". Con el término griego makarion (beato), Pablo une este dicho a las bienaventuranzas evangélicas. La traducción literal reza así: "Bienaventurado quien da, no quien recibe". Podemos relacionar esta frase con otra expresión evangélica: "Dad y se os dará" (Lc 6,38). La Didajé, un antiguo texto de origen cristiano, incluye esta enseñanza cuando escribe: "Da a quien te pida, y no esperes restitución. El Padre quiere que todos tengan sus dones. Bienaventurado quien da, según el precepto, porque este es incensurable".
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
