Recuerdo de los santos Addai y Mari, fundadores de la Iglesia caldea. Oración por los cristianos de Irak. Llegir més
Recuerdo de los santos Addai y Mari, fundadores de la Iglesia caldea. Oración por los cristianos de Irak.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s'ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 17,15.22-18,1
Els qui conduïen Pau el van portar fins a Atenes, i se'n tornaren amb l'encàrrec de dir a Siles i Timoteu que hi anessin com més aviat millor.
Pau, dret al mig de l'Areòpag, va parlar així:
-Atenesos, veig que en tot sou molt religiosos, perquè, recorrent la ciutat i contemplant els vostres llocs sagrats, fins i tot he trobat un altar que porta aquesta inscripció: "Al déu desconegut." Doncs bé, el que vosaltres adoreu sense conèixer és el que jo us anuncio. El Déu que ha fet el món i tot el que s'hi mou, Senyor com és de cel i terra, no habita en temples construïts per mans d'home ni té necessitat que els homes el serveixin, ell que a tots dóna vida, alè i tota cosa. Ell va crear d'un sol home tota la raça humana perquè habités arreu de la terra. I ha fixat uns temps precisos i els límits dels llocs on els homes han de viure, perquè cerquin Déu. De fet, potser podrien acostar-s'hi a les palpentes i trobar-lo, perquè ell no és lluny de ningú de nosaltres, ja que "en ell vivim, ens movem i som". Així ho han dit alguns dels vostres poetes: "Perquè nosaltres també som del seu llinatge." Ara bé, tot i que som del llinatge de Déu, no hem de pensar que la divinitat sigui semblant a estàtues d'or, de plata o de pedra, treballades per l'art i el talent dels homes. Així, doncs, ara Déu passa per alt els temps viscuts en la ignorància i fa saber als homes que tots i a tot arreu s'han de convertir. Ell ja té assenyalat el dia que ha de jutjar el món amb justícia per mitjà d'un home que ell mateix ha designat, i n'ha donat a tothom una prova certa ressuscitant-lo d'entre els morts.
Així que sentiren parlar de resurrecció dels morts, alguns es van posar a riure, i d'altres digueren:
-Sobre aquest punt ja t'escoltarem un altre dia.
Després d'això, Pau es va retirar d'enmig d'ells. Tanmateix, alguns se li van ajuntar i es convertiren a la fe. Entre ells hi havia Dionisi l'Areopagita, una dona que es deia Dàmaris i uns quants més.
Després Pau va sortir d'Atenes i se'n va anar a Corint.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
En la narración de Lucas, después de Jerusalén y antes de Roma, Atenas aparece como una ciudad estratégica para la predicación del Evangelio. Era la capital de la cultura de aquel tiempo. Pablo primero quiere entender la cultura, las costumbres, la sensibilidad y la vida de los habitantes de la ciudad. Es curiosa la observación de Lucas que le retrata como si fuera cualquier turista que recorre las calles de la ciudad y que siente curiosidad por conocer y ver. La audacia de Pablo, que se presenta valientemente ante los sabios de Atenas, nos demuestra que no hay culturas ajenas al Evangelio; al contrario, los areópagos de hoy esperan a discípulos que sepan anunciar con sabiduría y fuerza la salvación que viene de Jesús. El discurso de Pablo mezcla temas propiamente bíblicos con motivos más cercanos a la filosofía griega. Su intento es hacer dialogar las dos culturas para que el Evangelio fermente la cultura griega. Su queja por el altar al "Dios desconocido" es un comienzo bien estudiado. Pablo nos indica con sabiduría la mejor manera de comunicar el Evangelio para que también los hombres de otras culturas puedan entenderlo y dejarlo actuar en los propios corazones y en la sociedad. Por tanto, no podía callar en el tema crucial de la resurrección, pues es el sentido de la vida, el destino de la historia humana y de la creación, el Más Allá del Evangelio. Aquellos atenienses, que también creían en la inmortalidad del alma, no podían aceptar que la "carne", las "cenizas" que somos, fueran amadas por Dios hasta el punto de recibir de él el soplo pleno de la resurrección.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
