LA PREGÀRIA CADA DIA

V de Pascua

Primera Lectura

Fets dels Apòstols 14,21-27

Després d'haver anunciat la bona nova a la ciutat de Derbe i haver-hi fet força deixebles, Pau i Bernabé van tornar a Listra, a Iconi i a Antioquia de Pisídia, enfortint els deixebles i exhortant-los a perseverar en la fe. Deien:
-Ens cal passar per moltes tribulacions per a entrar al Regne de Déu.
A cada església van designar-hi responsables que la presidissin i, després de fer pregàries acompanyades de dejuni, els encomanaren al Senyor en qui havien cregut.
Van travessar Pisídia i arribaren a Pamfília. A Perga van anunciar la Paraula i després van baixar a Atalia. D'allí navegaren cap a Antioquia, el seu lloc de partença, on havien estat confiats a la gràcia de Déu amb vista a l'obra que acabaven d'acomplir.
Quan van arribar-hi, reuniren la comunitat per explicar-los tot el que Déu havia fet per mitjà d'ells i com havia obert als pagans la porta de la fe.

Salm responsorial

Salm 144 (145)

Antífona

Lloem el teu nom, Senyor, per sempre més.

? T'exalçaré, Déu meu i rei meu,
beneiré el teu nom per sempre.

? Et beneiré dia rere dia,
lloaré el teu nom per sempre més.

? El Senyor és gran i digne de tota lloança.
La seva grandesa no té límits.

? Que a cada generació et lloïn pel que has fet,
que anunciïn les teves proeses.

? Que proclamin l'esplendor gloriosa de la teva majestat,
i jo repassaré els teus prodigis.

? Que parlin del teu poder temible,
i jo contaré les teves grandeses.

? Que difonguin el record de la teva gran bondat
i aclamin els teus favors.

? El Senyor és compassiu i benigne,
lent per al càstig, gran en l'amor.

? El Senyor és bo per a tothom,
estima entranyablement totes les seves criatures.

? Que t'enalteixin les teves criatures,
que et beneeixin, Senyor, els teus fidels.

? Que proclamin la glòria del teu regne
i parlin de les teves proeses.

? Que facin conèixer a tothom les teves gestes,
la glòria esplendorosa del teu regne.

? El teu regne s'estén a tots els segles,
el teu imperi, a totes les generacions.

? Les paraules del Senyor són fidels,
les seves obres són obres d'amor.

? El Senyor sosté els qui estan a punt de caure;
als qui han ensopegat, ell els redreça.

? Tothom posa els ulls en tu, mirant esperançat,
i al seu temps els dónes l'aliment.

? Tan bon punt obres la mà,
sacies de bon grat tots els vivents.

? Són camins de bondat, els del Senyor;
les seves obres són obres d'amor.

? El Senyor és a prop dels qui l'invoquen,
dels qui l'invoquen amb sinceritat.

? Satisfà el voler dels qui el veneren,
escolta la seva súplica i els salva.

? El Senyor guarda els qui l'estimen,
però farà que els injustos es dispersin.

= Que els meus llavis lloïn el Senyor, †
que tothom beneeixi el seu sant nom
per sempre més.

Segona Lectura

Apocalipsi 21,1-5

Després vaig veure un cel nou i una terra nova. El primer cel i la primera terra havien passat, i el mar ja no existia.
Llavors vaig veure baixar del cel, venint de Déu, la ciutat santa, la nova Jerusalem, abillada com una núvia que s'engalana per al seu espòs. I vaig sentir una veu forta que proclamava des del tron:
-Aquest és el tabernacle on Déu habitarà amb els homes. Ells seran el seu poble i el seu Déu serà "Déu que és amb ells". Eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls, i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment. Perquè les coses d'abans han passat.
I el qui seu al tron va afirmar:
-Jo faig que tot sigui nou.
I afegí:
-Escriu aquestes paraules, perquè són certes i veritables.

Lectura de l'Evangeli

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Joan 13,31-33.34-35

Quan Judes va ser fora, Jesús digué:
-Ara el Fill de l'home és glorificat, i Déu és glorificat en ell. Si Déu és glorificat en ell, també Déu mateix el glorificarà, i el glorificarà ben aviat. Fills meus, encara estic amb vosaltres, si bé per poc temps. Vosaltres em buscareu, però ara us dic allò que vaig dir als jueus: "Allà on jo vaig, vosaltres no hi podeu venir." Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Així, doncs, estimeu-vos els uns als altres. Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l'amor que us tindreu entre vosaltres.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Homilia

El Evangelio nos relata las primeras frases del discurso de Jesús a los apóstoles en el cenáculo. Se dirige a los discípulos para introducirles en el misterio de su glorificación, en el misterio de la Pascua. Es a ellos a quienes va a confiar su Evangelio. Les mira con ternura: "Hijos míos, ya poco tiempo voy a estar con vosotros" (Jn 13,33). Es la única vez que les llama así. Está a punto de dejarles para siempre y esa relación tiene una dimensión única que marca también nuestra fe fundada en su testimonio. Al oír que está a punto de dejarles, se sienten turbados. Quizá por un momento recuerdan de nuevo los tres años que pasaron con él: ¡cuánto ha cambiado su vida! ¡Y cuánto han cambiado también las vidas de muchas otras personas, especialmente las de los enfermos, los pobres y los pecadores! ?Se estaba acabando todo? Jesús comprende su desconcierto y añade: "Me buscaréis... pero adonde yo voy, vosotros no podéis venir". Jesús sabe que aquellos discípulos, a pesar de su fragilidad y su debilidad, le buscarán para volver a verle, para volver a oírle y para seguir estando con él. En esto los Once son un ejemplo para nosotros, que a menudo olvidamos buscar a Jesús, escuchar sus palabras y ponerlas en práctica. La fe en Jesús tiene una dimensión afectiva y relacional y que no podemos eludir. La fe es encontrarse, amarse y vivir juntos el misterio de la Pascua. Jesús mismo lo explicita con el mandamiento del amor: "Os doy un mandamiento nuevo: que os améis los unos a los otros. Que, como yo os he amado, así os améis también los unos a los otros". Jesús va más allá del mandamiento del Levítico: "Amarás a tu prójimo como a ti mismo" (19,18). La medida del amor no es la que procede de nosotros, sino el amor mismo con el que Jesús nos ama. Este mandamiento es nuevo, en el sentido de último, definitivo, válido para siempre. De este amor somos analfabetos. El mundo es un desierto de amor. Es Jesús quien nos lo enseña y nos lo da. Hasta el punto de que el Evangelio indica: "Él, habiendo amado a los suyos que estaban en el mundo, los amó hasta el extremo", incluso en la cruz. Los discípulos no entendieron casi nada. Inmediatamente después le abandonaron. Sin embargo, después de la Pascua experimentaron lo que Jesús les había pedido: "En esto conocerán todos que sois discípulos míos: si os tenéis amor los unos a los otros". El amor de Jesús nos transfigura, nos hace capaces de consolar a quienes están tristes, de curar a los enfermos, de sostener a los pobres, de acoger a los rechazados, de hablar de paz en los infiernos de las guerras. Es un amor que atrae, por esto No solo no nos cambia solo a nosotros mismos, sino que también cambia el mundo.