Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 13,26-33
"Germans, descendents del llinatge d'Abraham i tots vosaltres que creieu en l'únic Déu: és a nosaltres que s'adreça aquesta paraula de salvació. Els habitants de Jerusalem i els seus dirigents no van saber reconèixer Jesús ni les paraules dels profetes que són proclamades cada dissabte, però condemnant-lo les van complir: tot i que no havien trobat cap causa per a condemnar-lo a mort, van demanar a Pilat que el fes matar. I quan hagueren complert tot allò que les Escriptures deien d'ell, el baixaren del patíbul i el van dipositar en un sepulcre. Però Déu el ressuscità d'entre els morts, i durant molts dies es va aparèixer als qui havien pujat amb ell de Galilea a Jerusalem. Ells són ara els seus testimonis davant el poble. Nosaltres venim a anunciar-vos la bona nova que Déu havia promès als nostres pares i que ara ell, ressuscitant Jesús, ha complert en bé de nosaltres, els seus descendents. Així es troba escrit en el salm segon: Tu ets el meu Fill; avui jo t'he engendrat.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El apóstol subraya la "fraternidad" que une a los judíos y los cristianos con motivo de su descendencia común de Abrahán. Es una dimensión que no debe ser olvidada, sino que incluso debe ser propuesta de nuevo, a través de un nuevo encuentro entre los creyentes de las tres grandes religiones abramíticas con el fin de redescubrir la responsabilidad de promover la paz y el encuentro entre los pueblos. El apóstol, en este punto del discurso, anuncia el corazón de la predicación evangélica, es decir, la muerte de Jesús y su resurrección. Pablo presenta este misterio, que es la salvación, como el "cumplimiento" de las antiguas profecías. Por lo demás, en los Evangelios se repite con frecuencia que la muerte y resurrección de Jesús sucedieron para que así se cumplieran las Escrituras. Aquí el apóstol no se dirige a quienes le escuchan acusándoles de la muerte de Jesús, sino que desea más bien llevarles a contemplar la Pascua como la culminación de la historia de la salvación que es también para ellos. De forma sintética les dice: "También nosotros os anunciamos la Buena Nueva de que la Promesa hecha a los padres Dios la ha cumplido en nosotros, los hijos, al resucitar a Jesús". Habla en plural para subrayar el testimonio de los demás apóstoles y de muchos otros discípulos a quienes Jesús se apareció después de la resurrección y cita el salmo 2,7 como invitando a sus oyentes a leer en profundidad los pasajes de la Sagrada Escritura familiares para ellos: "Hijo mío eres tú; yo te he engendrado hoy". Ya Pedro había citado este salmo en su discurso en Pentecostés. Pablo afirma que, con la resurrección de la muerte, Jesús lleva a su culmen su majestad sobre la historia y sobre el mundo.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
