Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L'Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 11,19-26
Els qui s'havien dispersat amb motiu de la persecució que va seguir a la mort d'Esteve, van arribar fins a Fenícia, Xipre i Antioquia, sense predicar la Paraula a ningú més que als jueus; tanmateix, n'hi havia alguns de Xipre i de Cirene que, en arribar a Antioquia, anunciaven també als grecs la bona nova de Jesús, el Senyor. I com que la mà del Senyor era amb ells, un gran nombre de persones van creure i es convertiren al Senyor.
Quan aquestes noves van arribar a oïda de l'església de Jerusalem, enviaren Bernabé a Antioquia. Tan bon punt Bernabé hi arribà i veié els fruits de la gràcia de Déu, se'n va alegrar i els encoratjava tots a mantenir-se fidels al Senyor amb cor decidit, ja que ell era un home bo i ple de l'Esperit Sant i de fe. Així molta gent fou guanyada per al Senyor. Llavors Bernabé se'n va anar a Tars a buscar Saule; el va trobar i se l'endugué a Antioquia. Durant un any sencer van viure en aquella comunitat i instruïen molta gent. Fou a Antioquia on per primera vegada els deixebles van rebre el nom de cristians.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La primera etapa de la comunidad cristiana se desarrolla en Antioquía, la tercera capital, después de Roma y Alejandría. Es una ciudad portuaria cosmopolita y universalmente conocida no solo por su importancia comercial, sino también por su importancia cultural y religiosa. La historia cristiana primitiva aparece claramente como la historia de la predicación del Evangelio en las ciudades, empezando por las más importantes. Desde el principio, el cristianismo tiene una dimensión universal orientada a un cambio profundo en la vida de los hombres. Si el motivo inmediato de la primera misión cristiana parece surgir una vez más de la persecución, en verdad la verdadera energía espiritual que mueve a los discípulos de Jesús es la expansión hasta los confines de la tierra de la predicación evangélica. Por eso, al entrar en Antioquía, la predicación se dirigió no solo a los judíos, sino también a los paganos que formaban parte de la ciudad; y era necesario sembrar el fermento evangélico en la ciudad. De hecho, la comunidad tuvo enseguida un desarrollo extraordinario, hasta el punto de que Bernabé, originario de Chipre, fue enviado desde Jerusalén para ayudar a aquella comunidad a organizarse. Fue precisamente en Antioquía -estamos hablando de los años 38-40- donde los discípulos de Jesús recibieron por primera vez el nombre de "cristianos", probablemente porque la considerable afluencia de paganos distinguía notablemente a este nuevo grupo de la comunidad judía. Hasta entonces, a los que se adherían a la fe en Jesús se les llamaba con distintos nombres, 'hermanos' o 'creyentes'. Ahora recibían este nombre que especificaba más claramente de quién eran discípulos. Lucas esboza en pocas líneas el nacimiento, en una gran ciudad del imperio, de una experiencia tan nueva que hubo que definirla con un nuevo nombre, el de "cristianos". La novedad no consistía en adherirse a un proyecto o a una ideología, sino en seguir a Jesús, el Cristo.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
