Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s'ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan 17,11-19
Jo no em quedo més al món, però ells s'hi queden, mentre que jo vinc a tu. Pare sant, guarda'ls en el teu nom, el nom que m'has donat, perquè siguin u com ho som nosaltres. Mentre era amb ells, jo els guardava en el teu nom, el que tu m'has donat. He vetllat per ells i no se n'ha perdut ni un de sol, fora del qui s'havia de perdre, perquè es complís el que diu l'Escriptura. Però ara vinc a tu, i mentre encara sóc al món dic tot això, perquè ells tinguin també l'alegria que jo tinc, una alegria completa. Jo els he confiat la teva paraula, però ara el món els odia, perquè no són del món, com jo tampoc no en sóc. No et demano que els treguis del món, sinó que els preservis del Maligne. Ells no són del món, com jo tampoc no en sóc. Consagra'ls en la veritat, que és la teva paraula. Tal com tu m'has enviat al món, jo també els hi he enviat. I jo em consagro a mi mateix per ells, perquè ells també siguin consagrats en la veritat.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jesús acaba de dirigir al Padre la invocación para que proteja a sus discípulos. Aquellos once estaban a punto de quedarse solos, sin su presencia física. Y Jesús sabe perfectamente que deberán hacer frente a pruebas muy duras. ¿Serán capaces de resistir los ataques del mal que intentará por todos los medios alejarlos de él y del Evangelio? Sabe perfectamente que el diablo (en griego, "el que divide") quiere dispersarlos y dejar a los hombres solos y aislados. Y reza: "Cuida en tu nombre a los que me has dado, para que sean uno como nosotros". La unidad entre el Padre y el Hijo se convierte no solo en el termómetro de la autenticidad de los discípulos, sino también en la razón de la vocación cristiana. La salvación es la comunión de todos con el Padre y el Hijo. Y en la comunión encontramos la plenitud de la alegría, como el mismo Jesús dice: "para que tengan en sí mismos mi alegría colmada". La alegría de los discípulos no es el optimismo fácil y evidente, sino el fruto de la comunión que derriba las divisiones. Esta obra no nace simplemente de nuestra buena voluntad, sino de escuchar la Palabra de Dios que nos ayuda a salir de nuestro mundo para ir hacia los demás y crear nuevos lazos de fraternidad. Jesús no reza para que sean retirados del mundo, pues sería la negación misma del Evangelio. Más bien, los cristianos son llamados a ser la levadura de fraternidad en el mundo. Esa es su vocación: transformar el mundo para que sea cada vez más un mundo de fraternidad y de amor entre todos. "Como tú me has enviado al mundo, yo también los he enviado al mundo." Hay como un hilo conductor que une el corazón de la Trinidad, cuando el Hijo le dice al Padre: "Heme aquí: envíame". Jesús envía en misión por el mundo a los discípulos de todos los tiempos para que continúen cumpliendo la obra de Dios.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
